«Pepe Adell, ha mort» (Carta-Tribut d’Adolfo Morales de los Ríos)
L’adeu colpidor de l’arquitecte del Museu de Belles Arts a l’amic del somriure inoblidable
«Pepe Adell ha mort. Els seus ossos reposen en un racó ignorat d’un cementeri provincià, allà a Bahia. No és el cas de comentar la seua mort amb un senzill Requiescat in pace: la seua memòria està viva en el record i en el cor dels qui el coneguérem.
Si algun dia el seu crani caiguera entre els dits de la mà d’un nou Hamlet, que no es preocupe amb el “To be or not to be”: ser o no ser mai no fou per a Pepe Adell objecte de cap qüestió personal. Era un socialista pur, d’aquells que, com els primers catecúmens cristians, anaven fins al martiri en confessar la fe que els encoratjava.
Allà en aquella caseta colonial baixa d’un sol pis de la Rua da Ajuda, el ràfec de la qual quasi tocàvem amb la punta dels nostres bastons, tenia el seu taller de mestre gravador en metall i la impremta de La Unión Española. Pepe Adell, per acompanyar l’exposició mesurada dels seus ideals, semblava voler suavitzar-los amb l’auxili d’una arma defensiva, un escut... el seu somriure. Érem tots així, riallers, alegres: perquè intuïtivament seguíem aquella màxima de Pepe Adell que diu: “Més val parlar de coses rialleres que escriure sobre llàgrimes.”»