Pepe Adell: El Somriure com a Escut, la Ploma com a Justícia i el Burí com a Art

«Pepe Adell ha mort. Els seus ossos reposen en un racó ignorat d’un cementeri provincià, allà a Bahia. No és el cas de comentar la seua mort amb un senzill Requiescat in pace: la seua memòria està viva en el record i en el cor dels qui el coneguérem.

Si algun dia el seu crani caiguera entre els dits de la mà d’un nou Hamlet, que no es preocupe amb el “To be or not to be”: ser o no ser mai no fou per a Pepe Adell objecte de cap qüestió personal. Era un socialista pur, d’aquells que, com els primers catecúmens cristians, anaven fins al martiri en confessar la fe que els encoratjava.

Allà en aquella caseta colonial baixa d’un sol pis de la Rua da Ajuda, el ràfec de la qual quasi tocàvem amb la punta dels nostres bastons, tenia el seu taller de mestre gravador en metall i la impremta de La Unión Española. Pepe Adell, per acompanyar l’exposició mesurada dels seus ideals, semblava voler suavitzar-los amb l’auxili d’una arma defensiva, un escut... el seu somriure. Érem tots així, riallers, alegres: perquè intuïtivament seguíem aquella màxima de Pepe Adell que diu: “Més val parlar de coses rialleres que escriure sobre llàgrimes.”»

«Dissabte passat, a les dues i mitja de la vesprada, deixà d’existir, després d’una llarga i penosa malaltia, la virtuosa senyora Doña Emilia Vallespí de Adell, amantíssima esposa del nostre estimat amic D. José Adell. Mai no podrem oblidar la gràcia, l’enginy i l’amabilitat amb què acollí a tots els qui es presentaven a sa casa.

Sobre el taüt, cobert literalment de flors naturals, es llegien entre moltes corones les dedicatòries següents: “A la seua estimada Emilia, Pepe”; “A la seua adorada mare, Josefina, Alberto i Pepín”.

A les cinc de la vesprada, en ser conduït el fèretre al cotxe fúnebre, es produí una escena esquinçadora: no hi havia una sola persona que no plorara en escoltar els esquinçadors crits dels tres orfes de la finada: Josefina, Alberto i Pepe, que, en la seua inconsciència de la infantesa, sols veien que s’emportaven sa mare i demanaven a tot preu anar-se’n amb ella!... Més de quaranta carruatges acompanyaren el seguici presidit pel Cònsol d’Espanya, D. Juan Capllonch y Puerto, fins al cementeri de São João Batista.»

«A l’altar major de l’església de S. Francisco de Paula s’ha celebrat hui, a les 9 hores, la missa de seté dia que, per l’ànima de l’Excm. Sra. D.ª Emilia Vallespí de Adell, féu resar la seua distingida família.

Assistiren al pietós acte religiós nombroses famílies i cavallers de la colònia espanyola i de la societat de Rio de Janeiro, entre els quals es trobaven el Cònsol d’Espanya D. Juan Capllonch y Puerto, el Dr. Adolfo Morales de los Ríos, D. Plácido Isasi, D. Elías Novoa, D. Vicente do Pazo, D. Manuel do Pazo, D. Francisco Fernández i molts altres amics que acudiren a expressar el seu condol a l’espòs D. José Adell i als seus fills.»

«Rio de Janeiro (via Lisboa). — Al Largo de São Francisco de Paula es celebrà un míting convocat pel periodista brasiler José do Patrocínio en favor dels insurrectes de Cuba, pronunciant-se discursos apassionats i recorrent després els manifestants els carrers cèntrics davant les redaccions dels periòdics.

En donar-se crits contra Espanya respongueren grups d’espanyols donant visques a la seua pàtria. Amb aquest motiu es produïren acalorades disputes i després seriosos aldarulls, a conseqüència dels quals fou ferit al cap el distingit escriptor espanyol D. José Adell, redactor del periòdic La Unión Española, restablint-se l’ordre després de la intervenció de la policia.»

«Per defunció del reputat professor D. J. Cayetano Vallés, l’Excm. Ajuntament de Barcelona ha nomenat professor auxiliar de la classe de violí a l’Escola Municipal de Cecs i Sordmuts l’avantatjat jove D. Alberto Adell Fons.

El ceguet Alberto, que és quasi un xiquet, una esperança musical, nasqué a Vinaròs, ingressant en l’esmentat col·legi el 1877, on ha revelat extraordinàries facultats en el violí, el piano i la composició.

Aquesta família posseeix un altre plançó, el nostre company D. José Adell Fons, que sense estudis universitaris, ni de segon ensenyament tan sols, mostra molt jove també aptituds gens comunes per a la carrera literària. Gran honra per a Vinaròs, que els seus fills s’òbriguen pas per l’escabrós i difícil camí de l’art.»

«José Adell y Fons nasqué a Vinaròs, província de Castelló (antiga regió de València, Espanya), al si d’una família orientada cap a les arts. Jove idealista i republicà, col·laborà intensament a la premsa preocupat sempre per les qüestions de justícia i equilibri social.

Era un autodidacte. Exercia l’ofici de gravador en metall i, tot i no ser portador de diplomes acadèmics, era reconegut per tots com un vertader Mestre! Premiat en diverses exposicions, a ell li correspongué l’honor d’esculpir, indicat oficialment pel Govern Brasiler, la medalla commemorativa de la visita de Sa Excel·lència el President de la República del Brasil, Dr. Campos Sales, a la República Argentina l’any 1900.»

«Per carta que ens escriu des de Bahia el nostre bon amic D. Francisco León Santos, propietari de la Llibreria Espanyola en aquella ciutat, ens assabentem amb profund sentiment que el mes passat, el dia 12, morí a Bahia D. José Adell y Fons.

Antic veí de Rio de Janeiro, on exercí fa molts anys el càrrec de redactor i director de l’extingit periòdic La Unión Española, aquest bon espanyol exercia a la Capital bahiana la seua professió de gravador en metall i gaudia d’estima general pel seu caràcter afable i la seua honradesa.

Enviem el nostre més sentit condol a la seua distingida família i molt especialment als seus dos fills residents en aquesta capital.»

«Jove de tracte agradable, / Honrat de cap a peus, / Sempre disposat al treball / I enemic de fer mal.

Treballa, i al món presta / L’òbol de més alt preu, / Perquè allò que pensa harmonitza / Amb els seus nobles sentiments.

Escolta el pobre, de la mateixa manera / Que el poderós altiu, / I defensa amb la seua ploma / La Llibertat i el Progrés.»

«Anomena La Iberia “periodista novell” a qui açò escriu. Sense vanitat, però en honor a la veritat dels fets, recordarem que des de ben xiquet donàrem els nostres primers passos a la premsa espanyola.

L’any 1885 fórem nomenats secretaris de redacció de La Luz a Barcelona, compartint tasques amb hòmens de la talla de D. Rosendo Arús, D. Cristóbal Litrán i D. Fernando Tarrida del Mármol; el 1887 exercírem com a corresponsals polítics i el 1889 redactàrem les revistes de política internacional d’El Sufragio Universal.

Encara que sense facultats per a això, director sóc hui de La Unión Española, i crega el col·lega i crega la colònia que així com no vaig assumir tal càrrec per ambició personal, feliç em jutjaré el dia en què puga cedir-lo a qui sàpia amb més competència defensar els interessos d’Espanya al Brasil.»

«Quant envellim els individus! Fa més d’un llustre que en una nit bonancenca m’acomiadí del far de Cadis per creuar l’Atlàntic, i en xafar hui de nou la pàtria estimada porte de tan llarga i dolorosa absència alguns cabells blancs prematurs al cap, molts tardans desenganys al cor i la pèrdua irreparable d’éssers estimats.

Mentre els polítics estiuegen, una horrible catàstrofe ompli de dol la província de Toledo. A Villacañas, més de la meitat dels seus habitants —famílies obreres pobríssimes— viuen sota terra en coves anomenades “sitges” (“silos”). Una tromba d’aigua inundà aquells habitatges subterranis durant la nit, ofegant als seus propis llits més de cinquanta infeliços i deixant vuit-centes famílies sense llar ni pa.»

«Nascut a Sevilla, Adolfo Morales de los Ríos (1858–1928) arribà al Brasil el 1889 i dissenyà bona part del Centre de la Ciutat de Rio de Janeiro durant l’obertura de l’Avinguda Central.

Amb motiu dels 75 anys de l’edifici del Museu Nacional de Belles Arts (antiga Escola Nacional de Belles Arts), una gran exposició reuneix tres-centes obres entre aquarel·les, plànols arquitectònics i dibuixos originals del mestre espanyol que transformà el paisatge urbà carioca.»

«Desitjant poder donar algunes informacions exactes als lectors de “La Unión” sobre els anarquistes catalans després de l’atemptat de Paulino Pallás a la Gran Via de Barcelona, vaig aprofitar l’estada en aquesta capital d’un dels més caracteritzats membres de l’esmentat partit, amb el qual m’uneixen antics llaços d’amistat des dels temps de “La Luz”. S’anomena F. Tarrida del Mármol.

—Nosaltres no somassassins —em digué Tarrida—; som hòmens de ciència i de treball que veiem amb dolor com en tota Europa milers de famílies proletàries manquen de pa mentre els pressupostos de guerra devoren la riquesa pública.

Em vaig separar del meu antic amic lamentant que intel·ligències tan clares es deixen arrossegar per utopies perilloses, però convençut que la qüestió social no es resol amb patíbuls, sinó donant treball i justícia a l’obrer.»

«La misèria! Terrible nom que causa més espant entre la classe proletària que la més cruel epidèmia. Quan el còlera envaeix les nostres poblacions, l’obrer que sols viu del seu treball tremola d’espant en comprendre que li ha de faltar el manteniment i el de la seua infeliç família.

Mentre els adinerats tanquen les seues fàbriques i fugen apressats a les fresques platges del Cantàbric o als balnearis estrangers, milers de treballadors queden llançats al carrer sense pa ni abric.

No basta llançar des del carruatge una almoina humiliant que ofén la dignitat de l’home honrat: el proletari no demana caritat, demana treball i justícia abans que la fam desferme la tempesta.»

«Ni les llàgrimes d’una esposa desolada, ni els precs de tot un poble bastaren per entendrir el cor dels governants: als fossats de Cartagena ha segut afusellat a l’alba l’infeliç excaporal Bartual per un delicte d’insubordinació militar.

I al mateix temps que les bales segaven la vida d’aquell fill del poble, els periòdics ministerials anuncien que es prepara l’indult per a D. Enrique de Borbón, processat per idèntica falta contra la disciplina de l’exèrcit.

Per què el poder d’indultar un Borbó no indultà un Bartual? Qüestió de cognoms? Doncs açò és indigne, senyors governants. On està la igualtat davant la llei consignada a la Constitució?»

«Esclaten un dia greus desordres en un departament miner de França; turbes de miners instigades per la fam, el més poderós dels incitants, reclamen el pa que es nega als seus fills a les mines de Decazeville.

Poc després, a les grades de Sant Isidre a Madrid, el prevere Cayetano Galeote dispara contra el Bisbe després d’haver-se-li retirat la missa diària amb què sustentava la seua anciana mare malalta.

Condemnem el crim onsevol que es produïsca; però la filosofia social ha d’assenyalar que la mateixa causa —la desesperació de l’home a qui es priva del manteniment honrat— produeix en totes les latituds els mateixos tràgics efectes.»

«Interpretant al seu antull unes paraules de l’evangeli de Sant Joan, es començà a escampar a l’Edat Mitjana la idea que estava pròxim el judici final; que l’any mil seria el dia terrible de la destrucció del món.

Posseïts de pànic supersticiós, senyors feudals i serfs abandonaven les seues terres i donaven les seues hisendes als monestirs sota la fórmula “Appropinquante mundi termine”.

Passà l’any mil sense que el cel s’ensorrara, però hagueren de transcórrer segles de fogueres, com la que consumí Savonarola a Florència, fins que la raó humana conquistà el dret sagrat a la llibertat de consciència.»

«Mentre a la Roma dels Cèsars l’esclau era llançat a les morenes o esbocinat al circ per a esplai dels patricis, s’alçà a Galilea la veu humil del fill del fuster predicant la igualtat de tots els hòmens.

Sense exèrcits ni tresors, oposant a la raó de la força la força de la raó, executava la més gran de les revolucions, contestant als insults amb paraules de perdó i caritat: Jesucrist fou el primer demòcrata, fou el primer republicà.

Que diferent aquell evangeli dels humils de la supèrbia intolerància dels qui segles després encengueren fogueres en nom de qui morí perdonant!»

«El Consell de redacció de La Luz, en renovar-se, ha quedat constituït de la forma següent:

Director: D. Rosendo Arús i Arderiu. Redactors: D. J. Solé Piqué, D. J. de Diego, D. Fernando Tarrida del Mármol, D. J. Torrents Ros, D. J. Frías, D. A. Serra Furnells. Secretaris de Redacció: D. Cristóbal Litrán i D. José Adell Fons.»

«Profundament pertorbat i dividit, com mai no ho haja estat, es troba en l’actualitat el partit carlista. A les columnes d’El Siglo Futuro i de La Fé combaten sense treva els “íntegres” encapçalats per D. Cándido i D. Ramón Nocedal contra els “benèvols” de D. Francisco Navarro Villoslada.

Resulta curiós observar com aquells mateixos que ahir demanaven la submissió cega de la consciència humana al poder teocràtic es rebel·len hui irats quan les encícliques de Roma contrarien els seus interessos de partit.»

«Estem davant d’una de les primeres figures de l’Espanya contemporània. Davant del primer orador, del famós tribú, de l’insigne polític i estadista de renom universal: D. Emilio Castelar.

La seua paraula màgica preparà el despertar de 1868 i sostingué a les Corts Constituents de 1869 el duel més grandiós que recorden els annals parlamentaris en defensa de la llibertat religiosa i dels drets individuals.

Quan el 1873 la demagògia cantonal amenaçava de dissoldre la pàtria mateixa, Castelar tingué el valor cívic de preferir salvar la integritat d’Espanya abans que la seua popularitat personal, ensenyant-nos hui que la República duradora sols es conquista per l’educació, la pau i el sufragi.»

«Trobant-se en aquesta capital l’il·lustrat cavaller amb el nom del qual encapçalem aquestes línies, autor dels brillants articles “Hombres y Cosas de España” que tant han cridat l’atenció dels nostres subscriptors, la direcció de La Unión Española li ha concedit el nomenament de redactor efectiu d’aquest periòdic, felicitant-nos per tan valuós concurs.»

«Adversaris lleials seus som en el camp de les idees; però la justícia històrica ens obliga a reconéixer en D. Antonio Cánovas del Castillo un dels enteniments més vigorosos de l’Espanya del segle XIX.

A ell es deu haver tancat a la nostra pàtria l’era funesta dels pronunciaments militars, sotmetent l’espasa a la toga civil.

L’il·lustre conservador ha segut vençut per l’avanç dels corrents democràtics, però la seua caiguda imposa respecte als seus contrincants: és la derrota d’un creient, d’un convençut. Incliné-mos respectuosament davant la il·lustre figura.»

«Deixem-nos d’idealismes polítics i de vaguetats utòpiques; formem quelcom estable, quelcom pràctic i de saludables resultats per al poble espanyol.

Un gran partit republicà modern ha d’inscriure en la seua bandera solucions concretes: la puresa del sufragi universal, el juí per jurats, el matrimoni civil, l’absoluta llibertat de cultes i, com a fonament de tot edifici democràtic, la instrucció primària gratuïta, obligatòria i laica.»

«El meu distingit amic D. Gaspar de los Reyes Thous: Em pregunta vosté la meua modesta opinió sobre el retraïment de D. Emilio Castelar i sobre les declaracions de D. Manuel Ruiz Zorrilla i D. Francisco Pi y Margall.

No són els cabdills ni les espases els qui salven els pobles, sinó la maduresa de la consciència ciutadana i la bondat de les doctrines.

Quan comprendran tots que a la força dels principis, i no a la força dels hòmens, està reservada la victòria!»

«Sr. D. José Adell: He llegit amb viu interés la carta oberta que en correcte estil adreçà vosté a D. Gaspar de los Reyes Thous.

La discussió —em respongué un savi mestre— ha de buscar-se, perquè per damunt del defecte està el benefici de la llum que d’ella brolla. Sols es conserva allò que s’aconsegueix per mitjà de l’esforç i del treball.

No foren potser les revolucions, com les grans tempestes de la natura que purifiquen l’atmosfera, les que amb Cromwell a Anglaterra, Washington i Lincoln a Amèrica i Garibaldi a Itàlia enderrocaren la tirania i obriren pas a la llibertat?»

«Sr. D. José Galán Ragel: Agraïsc les benèvoles frases amb què m’honra, però la història demostra que les conquestes més fermes de la llibertat moderna no són filles del motí, sinó de l’evolució pacífica de les idees.

Recorde vosté que als Estats Units no fou Lincoln qui apel·là a les armes, sinó els esclavistes del Sud contra la llei votada a les urnes; i mire hui Anglaterra, on l’il·lustre ancià Gladstone realitza les més profundes reformes democràtiques des del Parlament.

L’única República que a Espanya hem tingut l’aconseguírem l’11 de febrer de 1873 quan els corrents democràtics obligaren el rei a descobrir-se educadament la corona, proclamant-se sense estremiments ni violències, sense el vessament de preciosa sang.»

«Vaig acudir al debat per creure que d’aquella controvèrsia a què cortesament se m’incitava algun ensenyament vindria a la meua escassa intel·ligència i alguna nova llum a la meua potser ofuscada raó.

Posem hui punt final deixant establides tres veritats: que les llibertats consignades en les lleis actuals són patrimoni irrenunciable de la Revolució de 1868; que els pobles moderns rebutgen les aventures sagnants de caserna; i que la República espanyola triomfarà el dia en què sapiguem educar i unir les consciències en l’amor al dret.»

«Per cortesia i deferència cap a l’il·lustrat col·lega federal de Madrid, La República, expressarem la nostra lleial i franca opinió sobre la projectada coalició de les fraccions republicanes.

Les unions aparents entre escoles que sustenten procediments oposats —uns apel·lant a la insurrecció armada i altres a la legalitat del sufragi— sols engendren confusió en el poble. La vertadera força d’un partit resideix en la claredat i fermesa dels seus principis.»

«Com més s’allunya de nosaltres la data de la immortal revolució de Setembre de 1868, més i més s’ageganta la seua importància en la història pàtria.

Aquella gloriosa jornada trencà per sempre les cadenes del fanatisme secular, proclamant en el Codi immortal de 1869 la llibertat de consciència, la inviolabilitat del domicili, el sufragi universal i la sobirania de la nació.

Tan profundament arrelaren les seues llavors que ni la mateixa Restauració pogué arrancar-les sense incorporar a les seues lleis l’esperit democràtic de Setembre.»

«El general Pavía ha mort. L’home que en la matinada del 3 de Gener de 1874, encapçalant una turba d’indisciplinats soldats, llançà dels seus augustos escons els legisladors de la República Espanyola, acaba de baixar al sepulcre.

Condemnem amb tota l’ànima aquell atemptat brutal de la força contra la sobirania del Parlament; però la imparcialitat històrica obliga a dir que Pavía tingué si més no el pudor de no cenyir-se la dictadura, lliurant el poder que altres hòmens polítics corregueren apressats a repartir-se.»

«Ferit el cor i entristida l’ànima; el prestigi relegat i el valer desconegut, torna a Espanya després de llargs anys de desterrament D. Manuel Ruiz Zorrilla per buscar en els aires natals alleujament a la seua mortal malaltia. Davant l’ancià malalt inclinem amb respecte el nostre front.

Però amb ell mor també el vell partit de les conspiracions militars. En l’última part del seu manifest confessa el mateix Sr. Ruiz Zorrilla que les classes obreres anhelen hui grans reformes socials que cal concedir-los per resoldre el palpitant problema econòmic.»

«Amb motiu del retorn de les Filipines del general Polavieja, certs elements reaccionaris pretenen alçar un nou ídol d’espasa per imposar rumbs a la governació de l’Estat.

S’equivoquen els qui tal cosa somien: el nostre poble, que així com ha suprimit les quarterades de baix no està disposat a tolerar política pretoriana en les esferes governamentals, sap bé que la salvació de la pàtria resideix únicament en l’imperi de la llei civil.»

«El Dos de Maig de 1808 el poble espanyol vessà generosament la seua sang als carrers de Madrid amb Daoíz i Velarde mentre els seus reis s’humiliaven a Baiona davant Napoleó.

I quin fou el pagament de Ferran VII en tornar al tron rescatat per l’heroisme popular? Abolir la Constitució de Cadis de 1812, restaurar el Sant Ofici de la Inquisició i enviar als presidis d’Àfrica els grans patriotes que li havien conservat la corona.

Honrem les víctimes de l’ambició de Bonaparte; santifiquem el record dels qui en defensa del seu sòl periren; però al mateix temps execrem la memòria del rei traïdor que pagà amb cadenes la sang del seu poble.»

«El periòdic vespertí A Tribuna acaba d’enfonsar d’una sola plomada ni més ni menys que el creuer espanyol “Málaga”, afegint que el desastre ocorregué a les aigües de les Filipines, prop del penyal d’Alhucemas.

Perquè, cavallers, ni a qui rostí la mantega se li ocorre ajuntar l’arxipèlag filipí als penyals de la costa d’Àfrica! I pel que fa al vaixell enfonsat, tranquils poden dormir els mariners espanyols: el creuer “Málaga” no existeix ni ha existit mai a les llistes de la nostra Armada, sinó al buit cap de l’escrividor d’A Tribuna.»

«Dos-cents mil hòmens arrancats als camps i als tallers, la flor de la joventut treballadora d’Espanya, foren enviats a ultramar. Ja han desembarcat a La Corunya, a bord del vapor Alicante, dos mil d’aquestes víctimes de la nostra ceguesa patriòtica, i mentrestant aniran arribant els transatlàntics plens de gom a gom de demacrats fills d’Espanya.

Baixen del vaixell pàl·lids, consumits per la febre i la fam, mentre a Madrid els polítics que els enviaren al sacrifici sols pensen a preparar discursos parlamentaris per salvar les seues carteres ministerials.»

«En examinar les causes de la insurrecció a l’arxipèlag filipí, des de les predicacions del doctor José Rizal i la fundació del Katipunan fins a l’alçament d’Aguinaldo, hem de parlar amb sencera sinceritat.

Enemics som, perquè repugnen a la nostra consciència i al nostre patriotisme, tant de la intolerància negra com de la roja. El major bé per als pobles és la pau fundada en la justícia i en la concessió de llegítima representació parlamentària a les Corts als habitants de les Filipines.»

«Tots recordem amb rubor la vergonya de l’assalt a les impremtes d’El Resumen i El Globo a Madrid per grups d’oficials. Doncs bé: actes igualment indignes d’un exèrcit civilitzat acaben de cometre’s a l’Havana contra les caixes del periòdic El Reconcentrado.

Si un diari delinqueix, existeixen tribunals de justícia per jutjar-lo conforme a la llei; però mai no pot tolerar-se que l’espasa assalte el taller del pensament lliure.»

«A propòsit de la terrible explosió del cuirassat nord-americà “Maine” al port de l’Havana, certs periòdics sensacionalistes de Nova York s’han despatxat al seu gust durant la setmana que acaba de transcórrer inventant les més estupendes novetats.

Mentre els mariners espanyols arriscaven les seues vides als bots per salvar els nàufrags nord-americans, la premsa groga fabrica calúmnies sense esperar el dictamen de les comissions tècniques, buscant arrossegar dos pobles a una guerra fratricida.»

«Davant la gravetat de les relacions diplomàtiques entre els gabinets de Madrid i Washington, parlem sense jactàncies temeràries.

Per la nostra part desitgem ardentment la pau. No som ja el poble guerrer i conquistador dels segles dels Felips. Repòs i treball fecund volen les nostres energies, i es van cansant les mares espanyoles de parir carn de canó perquè els seus fills tornen mutilats o queden soterrats a la manigua.»

«El periodisme honrat té contret un deure sagrat de veracitat i respecte cap al públic que el sosté amb la seua confiança.

Allò que no es concep, allò que senzillament és repugnant a tota consciència recta, és l’afany de publicar notícies falses de sensació i inventar catàstrofes imaginàries als cartells dels cantons únicament per obtindre un il·lícit lucre mercantil en la venda al carrer.»

«A les columnes editorials d’O Paiz corresponent al dia 7 del corrent aparegué la carta que acaben de llegir els nostres compatriotes, subscrita pel magistrat i literat brasiler Sr. Lúcio de Mendonça demanant auxilis pecuniaris per a la insurrecció cubana.

Respectem totes les opinions expressades amb fidalguia; però preguntem a l’il·lustrat escriptor: creu sincerament que la tutela absorbent dels Estats Units sota la mal anomenada Doctrina Monroe donaria a les Antilles més llibertat que les reformes autonòmiques que la democràcia espanyola defensa per als seus germans d’ultramar?»

«El nostre estimat col·lega francés d’aquesta capital, L’Écho du Brésil, jutja amb severitat els sacrificis d’Espanya a les Antilles.

En parlar d’aquesta manera no tingué en compte que se li podia contestar que a nosaltres ens tenia sense cura que França es ficara per terres del Tonquín, de Tunísia, d’Alger i de Madagascar, portant les seues armes a pobles que ni parlen la seua llengua ni tenen la seua sang, mentre Espanya defensa a Cuba una prolongació secular de la seua pròpia família històrica.»

«El nostre distingit amic i paisà D. José Adell Fons escriurà d’ara endavant per a les columnes d’aquest setmanari revistes mensuals sobre política estrangera, que, atés el seu excel·lent criteri i l’elegant forma amb què sap engalanar els seus escrits, estem segurs que seran llegits amb viu gust pels nostres subscriptors.»

«Les agitacions promogudes a París per les ambicions cesaristes del general Boulanger no poden ser-nos indiferents als demòcrates espanyols.

No podem deslligar el nostre destí del de la República Francesa, ja que aquesta, per les seues institucions i per la immortal Declaració dels Drets de l’Home de 1789, és en el nostre continent europeu allò que els Estats Units en l’Amèrica moderna: far lluminós dels pobles llatins.»

«Les grans potències europees continuen augmentant sense mesura els seus pressupostos de guerra i marina, mantenint sobre les armes milions de soldats mentre l’agricultura i la indústria agonitzen sota el pes dels tributs.

Com a conseqüència dolorosa d’aquesta pau armada, vertaders exèrcits d’obrers, posseïts de la febre d’emigració, abandonen els ports del vell món i busquen en l’hospitalària i fèrtil terra americana el pa per a la seua família que no troben a la seua pàtria.»

«A França, el nou gabinet Tirard-Constans ha tingut l’energia necessària per processar la Lliga dels Patriotes i posar fre a les conspiracions cesaristes del general Boulanger en vespres de l’Exposició Universal de París.

Mentrestant, als Balcans commou tota Europa la dissort de la Reina Natàlia de Sèrbia: enmig dels seus pesars, li restava l’amor del seu fill Alexandre per ella adorat; i fins i tot aquest afecte li fou arrabassat, assaltada la seua morada de Wiesbaden per ordre del rei Milano.»

«Després de sis mesos d’angoixa i bombardejos diaris a les aigües de Guanabara, el dia 13 de març ha posat terme a la sublevació de l’esquadra.

La data commemorativa del triomf del Govern de la República Brasilera sobre les forces revolucionàries de la badia de Rio de Janeiro no representa per a nosaltres el triomf d’un cabdill, sinó el triomf de la llei i del principi d’autoritat civil a les repúbliques sud-americanes.»

«El punyal d’un fanàtic acaba de segar a Lió la vida immaculada de M. Sadi Carnot, President de la República Francesa, net del gran organitzador de la victòria de 1793 i model de virtuts cíviques.

Ai de les nostres llibertats i del nostre progrés el dia en què les autocràcies del nord d’Europa tinguen pretext en tals crims per unir els seus esforços i extirpar les conquestes nascudes a l’ombra de la democràcia!»

«A les pàgines d’El Doctor Pascal, amb què Émile Zola corona la sèrie dels Rougon-Macquart, ressona la interrogació angoixosa de tota la nostra centúria:

“La ciència tot ho aplanà, la terra està nua, el cel buit. En quin terreny sòlid construiré ma casa una vegada que demoliren el vell món i que tarden tant a construir el nou?”

Sols la fe en el treball humà, en la fraternitat i en la justícia social podrà omplir el buit moral de les generacions presents.»

«L’assalt armat del doctor Jameson contra la lliure república dels bòers del Transvaal posa al descobert la cobdícia sense fre de la diplomàcia europea al continent africà.

A causa d’aquesta política de rapinyes i mercés a aquests piràtics procediments de conquesta colonial a Egipte, Madagascar i el sud d’Àfrica, s’ha vist sobresaltat el nostre món polític europeu i en imminent perill d’una sagnant i apocalíptica lluita.»

«Que precioses existències sacrificades als camps d’Etiòpia des del degollament de l’expedició Bianchi fins als recents i dolorosos revessos de les armes italianes a Abissínia!

Per salvar un gabinet ambiciós, el ministeri Crispi llança milers de joves obrers i llauradors italians a morir als deserts africans, quan el vertader avenir d’Itàlia, França, Espanya i Portugal està en la unió fraternal dels pobles lliures de l’Occident europeu.»

«Per assegurar el tron de Sofia, el príncep Ferran de Coburg no ha vacil·lat a fer batejar el seu xicotet fill Boris en el ritu ortodox nacional, desafiant les protestes de Roma.

Bo és recollir aquests dos ensenyaments de la història contemporània: que per als reis val sempre una corona més que una missa, i que en els nostres temps la sobirania de la nació ha succeït per sempre a la sobirania dels monarques.»

«Consisteix potser el patriotisme en la inclinació material al terròs on vérem la primera llum, fins i tot quan en ell regne la servitud? No: quan els puritans del “Mayflower” abandonaren les costes d’Anglaterra per fundar en les solituds d’Amèrica una societat lliure, demostraren al món una veritat més alta.

Sobre l’amor al sòl natal predomina sempre en l’home digne l’amor a una creença justa, la devoció a una idea redemptora. Sols les idees són grans; sols elles governen i engrandeixen els Estats.»

«En un article publicat a O Paiz sobre la insigne escriptora Doña Emilia Pardo Bazán, el literat portugués Sr. Pinheiro Chagas incorre en peregrins errors sobre les lletres regionals d’Espanya.

Aquella insigne escriptora que niava al seu cor tot el sentiment gallec, la immortal Rosalía Castro de Murguía, ¿no devia a llibres com Cantares Gallegos i Follas Novas, escrits en la seua dolcíssima llengua materna, la immensa popularitat i veneració de què gaudia en tota Espanya?

De la mateixa manera ens enorgulleixen hui les estrofes catalanes de Verdaguer i Guimerà i els versos valencians de Teodor Llorente, perquè la varietat de les nostres llengües i literatures és la corona més rica de la pàtria comuna.»

«Amb motiu del míting republicà celebrat a Badajoz amb assistència de demòcrates espanyols i portuguesos, alguns periòdics lusitans d’aquesta capital han tornat a agitar el fantasma de l’annexió ibèrica.

Tranquil·litzen-se els nostres germans de Portugal: el poble espanyol desitja l’amistat sincera de Portugal com la desitja de França i d’Itàlia; però la unió forçada amb ells, mai. Dos pobles germans s’abracen en la llibertat, mai en la conquesta.»

«Pretén el Sr. Pinheiro Chagas disminuir l’esforç del poble espanyol en la titànica lluita contra els exèrcits de Napoleó I.

Espanyols i bons espanyols eren els qui a les asprors del Bruc infligien cruentíssima derrota als generals Schwartz i Chabran; els qui humiliaren Lefebvre i Lannes davant els murs heroics de Saragossa i Girona; i els qui amb Castaños als camps immortals de Bailén ensenyaren a tota Europa que les àguiles imperials podien ser vençudes!»

«Oblida L’Écho du Brésil com de car pagà la França imperial de Napoleó III l’obstinació d’imposar per les baionetes un tron estranger a Mèxic, epilogat tràgicament al turó de les Campanes de Querétaro.

Pel que fa als joves soldats espanyols que cauen víctimes de la febre groga als hospitals de Cuba, respecte i veneració mereixen les seues despulles, com ho mereixen els soldats francesos caiguts a Alger i al Tonquín, a Tunísia i a Madagascar.»

«Mentre els nostres pares combatien heroicament contra la invasió armada de Bonaparte, els immortals legisladors de les Corts de Cadis de 1812 bevien en les fonts filosòfiques dels enciclopedistes i de la Revolució de 1789 per redactar la primera Constitució lliure d’Espanya.

No: els espanyols no hem de ser francesos amb Narváez, ni anglesos amb Espartero, ni alemanys amb els nostres conservadors; però hem de ser liberals, hem de ser demòcrates i germans de tots els pobles lliures.»

«El nostre paisà, el jove i entusiasta possibilista Sr. D. José Adell Fons, en prova d’exquisida delicadesa i per no ferir susceptibilitats entre companys de col·laboració, deixà al nostre criteri apreciar la conveniència de publicar la seua última carta, donant amb això un bell exemple de fraternitat republicana i cultura periodística.»

«L’articulista Sr. Eugenio Silveira afirma greument a les columnes de la União Portugueza que Espanya abriga en secret el propòsit de conquistar Portugal.

Allò que sí que podem assegurar-li amb tota formalitat al senyor Silveira és que a Espanya del que menys ens recordem és d’annexar Portugal, la gloriosa independència del qual està ja consagrada pel pas dels segles i per l’afecte sincer que professem a la nació germana.»

«Tan lluny estem de tota enemistat que fins i tot les nostres sarsueles més populars, com La Gran Vía o l’episodi nacional Cádiz del mestre Chueca, creuen la frontera i s’aplaudeixen als teatres de Lisboa i Porto rebatejades amb noms portuguesos.

Lluny de tota brega estèril, fem fervents vots perquè en un demà molt pròxim assolisca l’heroica nació lusitana el pròsper destí que pel seu gloriós llinatge mereix.»

«A Londres ha quedat descobert davant la comissió judicial que les famoses cartes publicades pel diari The Times per deshonrar el líder irlandés Charles Stewart Parnell eren una vil falsificació forjada per Pigott.

Que bell i consolador espectacle el presentat per la lliure Anglaterra! El gran ancià William Gladstone, als seus vuitanta anys, pren sobre si l’ímprobe treball de recórrer els comicis i demostrar amb la seua eloqüent veu la justícia de les peticions d’Irlanda.»

«Viu es conserva encara als carrers d’arena de la vil·la Demidoff, allà a la somiadora Florència, el record d’aquells joves prínceps que renovaren amb els seus amors juvenils els idíl·lics de Pau i Virgínia.

Convertit després el rei Milano en dèspota capritxós a Belgrad, perseguí la noble reina Natàlia fins a fer assaltar la seua residència de Wiesbaden per arrancar-li dels braços el xicotet príncep Alexandre, abans de vore’s hui forçat a abdicar una corona tacada per l’arbitrarietat.»

«El sorollós article publicat sota el títol “La Dinastia Bismarck” a la Contemporary Review de Londres ha posat al descobert les persecucions del canceller de ferro contra l’esperit liberal del malaguanyat emperador Frederic III i de la seua viuda l’emperadriu Victòria.

Decau el geni polític de Bismarck de manera evidentíssima, com si en extingir-se les seues forces físiques s’extingira també aquella omnipotència autoritària que pesava sobre Europa.»

«En totes les nacions europees és precària la situació del proletariat; però vertaderament en cap no és tan angoixosa com en la jove Itàlia, sacrificada pel gabinet Crispi a les despeses militars de la Triple Aliança.

Mentre el dèficit devora el Tresor públic, als Prati di Castello de Roma esclaten aldarulls de fam i el país sencer escolta amb espant els laments de vuit-cents mil obrers que romanen inactius per falta de treball i de pa.»

«El govern dels Estats Units ha tornat a reclamar amb urgència del gabinet de Madrid el pagament de les quantioses indemnitzacions que representa el ja cèlebre expedient de D. Antonio Máximo Mora.

Entre les exigències de Washington, les penúries del Tresor i les inundacions de les províncies, D. Práxedes Mateo Sagasta esgota totes les seues arts de vell pilot parlamentari per guanyar una treva política fins a la reobertura de les Corts.»

«Més de cinc mil ciutadans es congregaren a Gijón per escoltar els insignes catedràtics i tribuns de la unió republicana. Parlà D. Gumersindo de Azcárate fent una severa crítica de les corrupcions electorals, seguit per D. Manuel Pedregal i D. Rafael María de Labra.

Tancà l’acte D. Nicolás Salmerón ocupant-se profundament del problema social i declarant que la República ofereix al proletari empara i justícia legal. A Madrid, mentrestant, es prepara la temporada del Teatro Real amb la trilogia lírica Els Pirineus, del poeta Víctor Balaguer i el mestre Felip Pedrell.»

«M’acomiadí de l’amic Fernando Tarrida del Mármol, el qual em féu present d’un parell d’exemplars de la seua obra científica “El Materialismo”.

Al paranimf de la Universitat de Barcelona s’ha inaugurat el Congrés Literari Internacional amb vuitanta-dos delegats estrangers entre banquets, passejos marítims, serenates i funcions de teatre català. Realment, després de llegir el programa d’obsequis a Barcelona sols es pot dir: Qui fóra congressista! Mentrestant, la patida ciutat d’Almeria ha tancat tots els seus comerços en justa protesta cívica contra l’oblit del Govern després de les inundacions.»

«Acompanyaren fins a la seua última morada les restes mortals de Doña Emilia Vallespí de Adell el Cònsol d’Espanya D. Juan Capllonch y Puerto, D. Adolfo Morales de los Ríos, D. Vicente i D. Manuel do Pazo, D. Elías Novoa, D. Plácido Isasi i desenes d’amics.

En baixar el cos a la sepultura, Don Francisco Fernández pronuncià breus i sentides frases de comiat en nom de la colònia; caigué la terra sobre el fèretre i després, de la qui fou tota amor, bondat, enginy i alegria, queda solament visible el número 2666 del quadre 2n del cementeri de São João Batista.»

«El retrat de l’arquitecte espanyol Adolfo Morales de los Ríos pintat per Cândido Portinari és un dels grans destacats de l’exposició commemorativa al Museu Nacional de Belles Arts de Rio de Janeiro.

La mostra reuneix prop de tres-centes peces entre aquarel·les, dibuixos i còpies heliogràfiques dels monumentals projectes amb què el gran amic de José Adell embellí la capital brasilera.»

«En el viu i apassionat interés amb què acompanyem, dia rere dia, els progressos de la revolució cubana, ens sembla arribat el moment de manifestar de manera positiva i pràctica la nostra simpatia republicana cap als qui combaten a les Antilles.

Apel·lem confiadament als nostres correligionaris del Brasil per obrir una subscripció popular destinada a socórrer les famílies dels combatents cubans. — Rio de Janeiro, 4 de setembre de 1895. Lúcio de Mendonça.»

«El 1865 publicà Emilio Castelar al seu periòdic La Democracia aquell famós article titulat “El Rasgo”, denunciant que el patrimoni cedit per la Corona pertanyia a la Nació. Destituït de la seua càtedra d’Història a la Universitat Central, la protesta estudiantil fou ofegada en sang en la tràgica Nit de Sant Daniel.

Condemnat a mort després del 22 de juny de 1866 pel superb dictador Narváez, que creia extirpar una idea enviant els seus apòstols al patíbul, hagué d’abandonar el sòl de la pàtria amb la ment plena d’esperances i el cor d’amargors, per tornar triomfant el 1868 a il·luminar les Corts Constituents.»