Crònica de Madrid (20 de Setembre de 1893): Enyorança del mar i tragèdia de Villacañas
El plor silenciós en tornar a Espanya després de 5 anys i el drama de les famílies soterrades en coves
«Quant envellim els individus! Fa més d’un llustre que en una nit bonancenca m’acomiadí del far de Cadis per creuar l’Atlàntic, i en xafar hui de nou la pàtria estimada porte de tan llarga i dolorosa absència alguns cabells blancs prematurs al cap, molts tardans desenganys al cor i la pèrdua irreparable d’éssers estimats.
Mentre els polítics estiuegen, una horrible catàstrofe ompli de dol la província de Toledo. A Villacañas, més de la meitat dels seus habitants —famílies obreres pobríssimes— viuen sota terra en coves anomenades “sitges” (“silos”). Una tromba d’aigua inundà aquells habitatges subterranis durant la nit, ofegant als seus propis llits més de cinquanta infeliços i deixant vuit-centes famílies sense llar ni pa.»